La noche toca a su fin. Ella continua obsesionada en la imagen que el espejo le devuelve de sus pechos, concentrada en traspasar la piel con su mirada para encontrar aquello que tanto le atormenta.
Se prepara un baño caliente y en la radio languidecen, uno tras otro, casi sin querer, los tristes y lentos acordes del “Claro de Luna” de Beethoven.
Se deja envolver por las cálidas aguas de la bañera y rompe a llorar lágrimas de angustia:
- ¡Tengo tantas cosas por hacer! - grita en silencio.
El piano deshoja sus últimas notas y ella se lamenta desconsolada:
- ¡Dios mío!, ¡Y aún no sé por dónde empezar!
Despunta el sol sobre el horizonte urbanizado y la ciudad va amaneciendo entre el do cada vez más lánguido y sostenido de la música y la dulce melancolía de un nuevo día.
FIN
(Cuento presentado en el VI Concurso de Microrrelatos Paréntesis 2011)
2 comentarios:
Hola Papitu !
Sóc el Quim Castilla, de la UOC.
Sembla que he trobat el teu blog, poètic, és clar.
El meu és
http://quimcastilla.blogspot.com/
i ara que hi penso, hi ha penjats els meus últims poemes visuals.
Per cert, per incordiar, el "Claro de luna" de Beethoven està escrit en tonalitat de re menor. Sí que el do# és la nota sensible de la tonalitat, però no s'aguanta, és més de pas. La que ens queda al final és, evidentment, on re.
Una abraçada!
Hola Quim, quina grata sorpresa!!!!!
Si, ja veus, aquest és el meu petit reconet nocturn. Quatre paraules malferides aquí, quatre sentiments mal comptats allà. Benvingut sia!!
Tens raó en la tonalitat de la "Quasi una fantasia", però no tinc ni idea de música - tot i que m'agrada un munt - i confio del que trobo escrit per la xarxa.
Ja he fet un cop d'ull al teu blog però ho faré pròximament amb més deteniment.
Gràcies per les anotacions musicals. Ja he après una cosa més.
Una abraçada!
pptu!
Publicar un comentario